Volcà del Croscat

El Croscat és el volcà més alt de la zona volcànica d'Olot i el con d'escòries més gros de tota la península Ibèrica: 160 metres d'alçada i 800 metres de diàmetre a la base. També és el més jove de tots els que s'han estudiat a la Garrotxa. Es troba entre Santa Pau i Olot, dins el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, i té forma de ferradura perquè la lava va rebentar el cràter pel costat de ponent.

El que el fa diferent de qualsevol altre volcà català no és la seva mida, sinó que el podeu veure per dins. Des dels anys seixanta fins a principis dels noranta, la gredera de can Passavent en va anar extraient greda per a la construcció, i quan es va aturar l'explotació havia deixat una paret de 150 metres oberta al vessant de llevant. La ferida s'ha convertit en l'atractiu: una secció neta del volcà on es llegeixen, capa sobre capa, els roigs i els negres de les successives pluges de lapil·li. Les primeres capes són gairebé planes; les de sobre ja baixen inclinades, perquè el con anava creixent mentre es formaven.

El Croscat va entrar en erupció dues vegades. La primera, fa uns 17.000 anys, va ser la grossa: la colada va baixar cap a ponent i és la que va deixar el terreny on avui hi ha la Fageda d'en Jordà. La segona va arribar més tard, i per datar-la amb precisió va caldre perforar la capa de gredes fins a tocar el sòl que hi havia abans de l'erupció. El carboni 14 d'aquelles mostres situa l'última explosió fa uns 13.000 anys, que en termes geològics és pràcticament ahir.

Al punt més alt queden les restes de la Torre del Croscat, una antiga torre de defensa. El cràter s'obre cap al Clot Segolla, a ponent, mentre que la gredera queda al nord-est. Tot plegat és el tipus de paisatge que a Europa només trobareu en comptades zones d'Itàlia, l'Alvèrnia o l'Eifel.

Del nom se n'ha discutit força. Coromines el feia venir de cruscat o corruscat, que vol dir irat o llampeguejant: la muntanya que atrau les centelles. No està malament, per a un volcà.